Barça 2007-2008

He vist poc del Barça, però crec que encara arrossega els problemes de la passada temporada. I la major part són culpa de l'entrenador. Com a mínim està en mans de Rijkaard el solucionar-los.

TOURÉ YAYA:
Potser no és el que la gent es pensa que és. Tot i que reconec que m'ha sorprès amb la pilota als peus, el veig lent, molt lent. Fa temps que s'ha instal·lat la palla mental a can Barça de que fa falta un goliath per recuperar pilotes i donar solidesa al mig del camp, múscul, molt múscul, gairebé anabolitzant. No es recuperen més pilotes per ser més gros, només cal veure el cas de Davids, Gatussso o el mateix Deco(fa 2 anys). Fa falta velocitat, agressivitat i mala llet. On se n'haurien de recuperar més és a les posicions de Xavi, Iniesta i Deco. Tinc la sensació que el Madrid amb Drenthe, que tècnicament és limitat, però els pulmons li arriben als genolls, guanyaran molt al mig del camp.

PRESSIO:
La pressió ha de començar des de ben amunt. I és vital que s'ajuntin les línies. Deco i iniesta són els que han de recuperar més pilotes com ja he dit.

EXTREMS A CAMA CANVIADA:
I vinga, i fot-li, no hi ha manera. Quan el rival se't tanca has de jugar amb els extrems jugant per la banda natural. És l'única manera d'obrir el camp, altrament t'estamparàs una vegada i una altra contra la defensa.


RIJKAARD UN CAGAT:
Treure Messi només té un nom, cagat. Puc entendre que no treguis l'eto'ó que és capaç de liar-la, però Ronaldinho?? Mare meva. Deixar oleguer amb el partit que va fer és delictiu. I ho diu un independentista.

LA CHAMPIONS:
La reflexió positiva és que el Barça aquest any té un equip per anar a la champions. El raonament és simple, ajuntes els flaixos, la musiqueta aquella, que el Barça pot tenir per primera vegada a la història una defensa amb garanties i que tots dos equips han d'anar a guanyar i les coses pinten d'un altre color. En un camp que es diu sardinero què vols que facin aquests que mengen caviar?

Parides de Mr. Hilillos!

La proposta De Mariano Rajoy de no poder governar si no tens com a mínim el 30% dels vots només s'entén com una maniobra conjuntural com a única vía per arribar al poder.

És una proposta ridícula i allunyada de tot allò que ell mateix predicava sobre els problemes que realment importen a la gent. No ha de ser la llei electoral la que castigui o premiï els partits que pacten per fer govern. Són els mateixos ciutadans els que amb el seu vot decidiran si hi ha càstig o no. Les lectures de l'estil: la majoria de l'electorat ha votat una opció que desprès no ha format govern. És tan senzill que m'indigna haver-ho d'explicar. Espavilin-se i pactin, tenen més diputats que ningú, els hauria de ser més fàcil pactar que als altres. Per què serà que no poden? S'han aillat vostés mateixos. El mateix val per a CIU. I en aquest últim cas els diré que com són una federació són dos partits i per tant no tenen el 30% que demana l'amiguet Rajoy.

Sospito que les lleis electorals no s'aproven per majoria simple i que per tant quedarà com una reivindicació més d'un partit que va a la deriva intentant buscar propostes que enganxin a la gent. Propostes en les que no creuen, problemes que no els importen. No volen representar els ciutadans que els voten. Volen manar.

A sckanner darkly

Well, I've just finished the book from Phillip K. Dick, and I must admit the resemblance and careful adaptation of the homonym film by the director Richard Linklater. Unquestionably he had stars such as Keanu Reeves, Winona Ryder, Robert Downey Jr., Woody Harrelson and Rory Cochrane, who made possible to bring to the screen the anxiety, paranoia and addiction already in the original book characters.
Furthermore, the special effects using action photography overlaid with an advanced process animation that makes it look like a comic contributed even more to this psychedelic atmosphere.

La pela és la pela!

Ja es veia venir! Sense els calers no tens res. Un estatut sense calers no és res i la gestió de renfe sense calers és encara pitjor, perquè a sobre l'has de pagar de la teva butxaca. Ho vaig defensar des del principi, que l'estatut només hauria de tenir un article, el referent al finançament. Quelcom semblant a això: "Catalunya recaptarà i gestionarà els seus impostos". Amb això n'hi haguès hagut prou. Tothom que s'ha emancipat dels seus pares sap que no ets independent fins que tens els teus propis ingressos. Llavors, a) fas el que et dona la gana i b)et defineixes com et surt d'allà abaix.

Pretendre com ERC que els espanyols et reconeguin la nacionalitat catalana és infantil, inmadur i poc pràctic. És la resta del món qui t'ha d'acceptar com a nacionalitat, els espanyols no ho faràn mai. Conclusió, es va acceptar un text molt maco que no serveix per a res i la part més important(repeteixo, el finançament) es va posposar i a sobre supeditar a una comissió bilateral i una agència consorciada. Pitjor, impossible. A la vida hi ha moments clau que en què no pots fallar, quan ets davant del porter xut sec, ras i ajustat al pal. CiU va buscar l'empat i ha perdut la lliga.

Qui em coneix sap que critico molt a CiU. I qui em coneix encara millor sap que només critico a qui crec que té capacitat per fer les coses bé. Criticar el PSC no porta enlloc. Ja ho sé que són una sucursal del PSOE, o que ERC són una colla de filolegs penjats.

El més divertit de tot és que pretenen arribar al poder fent que en ZP forci en Montilla a claudicar davant de l'Artur Mas. La siuació em recorda a: " Senyu, jo he guanyat les eleccions".També em fa molta gràcia quan des de CiU reclamen la presidència de la Generalitat per haver tret més escons que cap altre partit. Seguirien mantenint aquestes exigències si la federació se separès? Han fet números? Potser és aquesta la garantia de que no se separaran.

Per cert, si haguèssin fet la feina, apretat els cargols a en zapa, i tret un bon pessic amb el finançament, haurien guanyat un munt de vots com el meu. No ho han fet, i per tant no els votaré. Com m'agrada la democràcia.

LLISTES OBERTES!

És potser l'única manera que tenim de canviar les coses.

Aquí va la meva idea! Fer una macromanifestació amb un únic lema i un únic objectiu:

Llistes obertes!

Se molt bé que és molt agosarat, però crec que no sóc l'única persona a qui li agradaria aquest canvi.

Crec que hi ha una sèrie de normes que hauríem de seguir:

1) No s'acceptará el suport explícit o implícit de cap partit polític i no s'acceptará la participació de cap dirigent polític ni sindical.

2) Cap membre que organitzi la manifestació serà acceptat si és militant de cap partit polític.

3)No es crearà CAP partit polític ni res que si assembli a partir d'aquesta manifestació.

4) L'organització de la manifestació serà immediatament dissolta desprès d'aquesta.

5) No s'acceptarà cap bandera de cap partit.

LLISTES OBERTES JA!

Si estàs fins els nassos d'aquesta colla envia com ho veus tu a: kungffu@hotmail.com

I sobre tot re-envia aquest email a qui consideris oportú!

6 milions d'Euros!

Se m'en refot quins autors vagin a Frankfort i la llengua en la que escriguin. Però que el Ministeri d'Industria, Turisme y Comerç (conyes a banda el departament mencionat està dins d'Innovació Universitats i Empresa) destini 6 milions d'euros per a la promoció del sector editorial catalá a la Fira Internacional del Llibre de Frankfort em toca els collons, molt. Cal remarcar que les donacions es fan a través de l'Institut Català de les Indústries Culturals. Qui suca aquí? Tots! Qui paga? Tu i jo! Hi ha res a fer? No, res.

Això és el que passa quan manen filòlegs i advocats. Tantes prioritats que hi ha en aquest país i acabem llençant els calers en una inversió sense retorn. S'imaginen la festa que es pot fer amb 6 milions? Tothom convidat en primera classe, escriptors afiliats al règim cobrant, els instituts subvencionats.

Potser que hi ha millors maneres de potenciar el sector com per exemple potenciar la lectura en català. Es poden donar llibres a les escoles o fins i tot a les persones o ajudar a nous escriptors o fins i tot a empreses que apostin pel Català.
En canvi paguem per una fira, perquè el poliglota Montilla que té complexe de poc Catala (fonamentat per cert) s'hi faci la foto. Una anàlisi més profunda però, em porta a pensar que les accions a Frankfurt estaran encaminades a la promoció d'autors catalans, però evidentment no en Català. Els alemanys, francesos, italians, suecs i damès fauna no la parlen la nostra llengua. Conclusió, estem pagant als escriptors, rectifico, editorials per promocionar literatura traduida del català.
Quins pebrots! (Pepperoni com en diuen a Suissa).

CIU, 5 raons per les quals no els puc/vull votar (quedi clar que als altres tampoc)

1. Artur Mas:
Un líder escollit a dit. Hi ha poques coses menys representatives i democràtiques.
És un prepotent que no ha aportat res a Catalunya. Li acceptaria la prepotència si hagués fet quelcom d'important, però com no és el cas...

2. Governar per als meus:
Si es pot dir que Pujol tenia ideals, que era un líder amb una visió de país, en Mas és un polític de carrera amb una única visió: Governar. En els 7 anys que porta a l'oposició no li he sentit ni una sola proposta en matèria energètica, de transports, econòmica, ni d'universitats amb cap i peus. I sóc dels que es tragaba fins i tot canal parlament.

3. Mala negociació de l'Estatut:
Quan tens al zapas agafat dels... li has d'exprimir com llimones per fer un cocktail. Supeditar el finançament a una agència consorciada és igual a regalar la part més important de tot l'estatut. Total una foto per desprès ploriquejar, però si jo he guanyat les eleccions...mamà no és just, jo vull governar.


4. Nacionalisme quan ens convé:
És de les coses que em crispen més, Conveniència i Unió. Quan tothom s'ha obert al món (fins i tot Mr. Hectolitro Drinker amb la seva famosa Euroregion) surt conveniència la defensora a ultrança del mercat español. Quan s'han de defensar les seleccions catalanes s'amaguen i quan juga la selecciÓN celebren els seus gols per desprès arrepentir-se'n com quan es confesaven per "tocamientos" al cura dels jesuites. I finalment criden "in-de-pen-den-ci-a, in-de-pen-den-ci-a", en els mítings post-electorals. Quan s'han passat fent la rosca al PP tota la campanya.


5. Els altres votants de CIU
(A excepció de 4 persones que tenen tot el meu respecte).
No els suporto, (familiars inclosos), pijos rematats que voten per assimilació de classe social i que no s'han llegit en la vida el programa del partit que voten. A sobre van a misa per fer acte de constricció amb un audi i et miren desorientat quan no combregues.
Pels altres familiars que voten al PP només sento llàstima, pobres no saben el que fan.

Favourite Song

Such Great Heights

I discovered this song under some strange circumstances. Now I just remember listening to it with Xose and Rahel in Malta! Buff 2005 a great year! Such great Heights, a great song!

In www.postalservicemusic.net you can find lots of stuff to download including a remix from John Tejeda. However the original version is still better in my opinion.

La maduresa

Què és la maduresa?

Arrel d'una conversa amb la meva germana sobre la maduresa ja fa bastant temps, aquest matí en el tram número 9 entre Wabern i Zeitgloge he estat pensant en una definició de la maduresa i sobre tot en com s'hi arriba i com no.

Tot i ser un concepte força difús, una persona madura és aquella que té una serie de qualitats: reflexió, introspecció, saber demanar perdó i reconèixer els errors propis, el respecte, la generositat, la paciència, no prejutjar. Segur que n'hi ha més o sigui que estic plenament obert a aportacions.

Sovint la maduresa es confon amb l'edat o amb l'acumulació d'experiències. Tot i això, s'hauria de relacionar més aviat amb com la persona afronta les noves experiències i com les experiències canvien a la persona. L'experiència no garanteix canvi i el canvi no té perquè portar a la maduresa. És més, el fet de viure experiències traumàtiques o si més no dures, pot fer que s'adoptin mecanismes defensius que ens protegeixen però que queden dins i que ens afecten en les nostres relacions.

Retornant el principi del post quan em preguntava com ser més madur. La resposta és ben clara, intentant-ho. Com qualsevol cosa si no s'intenta no surt. En aquest punt és clau la verbalització. Cal preguntar-se a un mateix "li faré mal si li dic això?", "com em sentiria jo?", "Que`puc fer per ajudar?", "Perquè em molesta que digui determinades coses?" entre moltes altres preguntes. Bàsicament es tracta de fer de psicòleg d'un mateix.

Per mi és bastant obvi però no m'estaré d'esmentar que hi ha molts elements d'entorn que defineixen la nostra personalitat i per tant en la maduresa assolible.

IESE y ESADE reclaman acceso a los fondos públicos para sus áreas de investigación

Que aquells que defensen el llibaralisme es despengin demanant ajudes públiques diu que a)No en són de lliberals b) El papa va pagar els estudis i la classe "homo economicus i el seu rol en l lliberalisme" va caure en divendres desprès d'una festa a l'Otto, c) Hi eren però no ho van entendre (el papa també va pagar), d)i més probable que creuen en Liberalisme=tot-el-que-em-beneficii-a-mi-i-als-meus-colegues.

Els organs públics han d'incentivar el benefici de la societat, no als estaments més benestants. No compro l'argument que les escoles de negocis augementen el prestigi de les ciutats. El prestigi de les ciutats el determina la qualitat dels serveis, la productivitat, els transports i l'atractiu cultural entre d'altres. Més aviat són les escoles de negocis les que es beneficien de l'atractiu de Barcelona i no al revès.

Les escoles de negocis maten la meritocràcia, és a dir que les persones ocupen una determinada posició social en funció del mèrit. Tampoc defenso el model meritocràtic com l'ideal, sinó com a millor model que nens pijos que no tindrien una feina i als pares els faria vergonya presentar-los a les pistes d'esquí, club social, club de golf, urbanització, etc, ocupin posicions de decisió.

Respecte a la investigació en aquests centres a la que anomenen "no experimental" igual a escric algo que em sona bé, potser que ens plantegèssim dedicar els recursos a productes de valor afegit. Saben com els fan els estudis no experimentals a les business schools? Primer decideixen les conclusions i desprès busquen els fets que reforcen les seves creences (o prejudicis).

Els diners no es regalen, això ho enten el més tonto d'ESADE o IESE, per tant només se'ls ha de donar diners a canvi de places becades com passa al Regne Unit i França.

Aznarino pan i y VINO!

El defensor de la libertad entra galopando su gràcil corcel blanco, ¿Quien es, Don Quijote? ¿Acaso el Cid? No, es Aznarino pan y vino! Defensor del consumo de vino, de las hamburguesas de tanto y de ir a toda leche.

Defensor de la libertad (¿por qué no de la verdad?). "en estos momentos en España, desgraciadamente, sobran otra vez particularismos, localismos, visiones a corto plazo y miopías históricas" dice el políglota-universalista-cobrador-de-impuestos-jeorgetowniano.

Sabe qué le digo? Pille un buen pedo a poder ser de Vega Sicilia, engulla BigMac's hasta que le salgan por las orejas, coja su coche, corra tanto como pueda y háganos más libres... (eso sí no lo haga en Catalunya que limpiar la calzada y cambiar los guardarrailes sale muy caro).

Project at EPFL - Iterative Learning Control of a Linear Motor

During the last 6 months I have carried out my final project at EPFL in the automatic control laboratory. The title of the project was: Iterative learning control of a linera motor.

Iterative Learning Control deals with the set of repetitive processes and the notion that performance can be increased using the information from previous iterations to improve it. As opposed to traditional controllers that yield the same error each trial ILC aims to learn from previous iterations to reduce the error from one iteration to the next. It can be shown that the error converges despite plant modelling uncertainty and repeating disturbances



A common industrial application of linear motors is in production lines where they carry out repetitive tasks additionally as precision might be required it makes them ideal candidates for ILC.

A logical choice seems to be to combine ILC with optimisation techniques. However, most of the existing optimal algorithms are computationally complex requiring large calculation times between trials. Thus it is important to find optimal algorithms that keep the rapid convergence properties but at the same time are simple to implement and do not require extensive calculation. Owens and Feng introduced a parameterisation of an optimal ILC algorithm that has monotonic convergence and achieves zero tracking error if a positivity condition is satisfied.


Owens, Hatonen and Feng proposed a more general higher order version of the previous algorithm. The main contribution of this new version is the inclusion of “basis functions”, that allow convergence to zero error even if the plant is not positive. Inverse model type is an intuitive approach for ILC since in the ideal case of perfect knowledge of the system, using its inverse as a learning operator would lead to perfect tracking in one iteration. When the system is not perfectly modelled, as is always the case in practise, rapid convergence can still be achieved. Convergence conditions tacking into account model uncertainty have been established.

Combining inverse model-based and optimality, Harte, Hatonen and Owens presented an inverse type parameter optimal ILC, where similar convergence conditions are derived.

Here there is a picture of the entrance of the mechanical engineering section:

Ni estadi pre ni post nacional, PRE DEMOCRÀTIC!

Després de la negociació de l'estatut es va crear un debat absurd sobre si Catalunya estava en un estadi Pre-Nacional o Post-Nacional. Jo diria que possiblement ni una cosa ni l'altra, que estem en un estadi pre-democràtic. I de nou segons la meva opinió degut a la influència de l'estat Espanyol.

Basicament hi ha dos motius, el primer la falta de representativitat del sistema, i el segon el fet històric. La falta de representativitat es veu clara quan comparem el nostre model amb el d'altres països com per exemple Suissa, Anglaterra, Suècia o els mateixos Estats Units. Les llistes tancades, impossibilitat de les autonomies de convocar referèndums i diferent proporcionalitat geogràfica en el vot ens recorden que vivim en un estat(Espanya) que fa 31 anys era feixista, fa 70 ben bé comunista i actualment en un bipartidisme més propi de la restauració que del segle XXI.

Potser resulta subtil, però les crítiques al resultat del referèndum dels estatuts, tendencioses i crispants, aduint que no han tingut el suport majoritari de la població i per tant mancats de validesa, són propis de colpistes, de persones que es van oposar a la transició. Els que atribueixen la poca participació als partidaris del sí tampoc han mobilitzat als partidaris del no. Tot plegat de país bananero.

Un altre exemple de tic antidemocràtic és la llei de partits. Com es pot pretendre ser democràtic i no deixar incòrrer algú a les eleccions? Una llei que no es va dissenyar per establir un marc general per a tots els partits, sino per directament excloure un grup. Desprès es demana la condemna de la violència, com si fent-ho els creurien. Per altra banda a cap punt d'aquesta llei s'hi especifica com a condició la condemna de la violència. És més, a cap dels altres partits se'ls demana la citada condemna. Si sóm meticulosos, la violència a Iraq també és violència i ningú ha pretès ilegalitzar el Partit Popular.

Recurrentment deprès de les eleccions els polítics analitzen la separació entre ells i la societat i en donen les culpes a algun altre partit o fan una falsa autocrítica. Lamentablement la democràcia necessita temps, n'hi ha que ens porten 200 anys d'avantatge i aquest camp no és com el benestar. Per comprar una tele només calen diners, per ser democràtics cal maduresa, maduresa de la majoria i ara per ara d'això no en tenim.

IESE i la societat civil catalana en un acte de suport a l'aeroport del Prat. El món al revés.

Quan l'escola de negocis IESE acull un acte per reclamar un aeroport de Barcelona amb més conexions intercontinentals és que alguna cosa va realment malament.
Per qui desconegui què és l'IESE, és l'escola de negocis amb més votants del "partido popular" i membres de l'opus dei per metre quadrat de tot l'estat espanyol. Cal destacar que l'acte estava liderat per la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball, la Fundació RACC i el mateix IESE.

En altres paraules, si l'IESE representa el que representa, com és que s'ajunta amb la societat civil Catalana per demanar quelcom que va en contra dels interessos de Madrid? No ens enganyem la rivalitat ha esdevingut entre ciutats, entre negocis i ha deixat de ser una questió nacional identitària, com a mínim com a motiu principal en els órgans de poder. Només s'enten que la societat civil Catalana s'ajunti amb l'IESE a l'hora de defensar "la pela". Sembla que el seny ha arribat a les gents vingudes de la meseta, quina meravella la transmissió de l'ADN!

Per últim, més aviat com a curisistat que altra cosa, fer referència a la intervenció de Pedro Nueno:"No s'ha de pressionar les línies aèries perquè posin en marxa noves rutes, però sí desenvolupar una negociació creativa". Podríem fer un concurs: Valdano Vs Nueno, a veure qui ven més fum.

Geneva Auto Salon

El fin de semana pasado fui a Ginebra con mi novia y su familia a ver el salón del automòbil de esa ciudad. De entrada no me va demasiado lo de ir a ver coches. Aunque debo admitir que el trabajo que hice en el último año de bachillerato trataba de el estudio mecànico de un coche, la verdad és que mi visión sobre este modo de transporte a variado mucho desde entonces.

Para empezar el coche és un sistema caro, sucio, inseguro y energèticamente inviable a largo plazo. Incluso con la reducción del consumo con el uso de sistemas híbridos,(vèase Toyota, Honda, Lexus,...) o vehículos de dimensiones reducidas (Smart, C1, Aygo,..., tan sólo(que ya és mucho)pospone el problema. És decir, en mi opinión la solución al coche és el NO coche. Por otro lado los falsos-ecologistas seducidos por la maravilla tècnica híbrida deben saber que el coste energètico de producción de qualquier coche és a menudo superior al ahorro de combustible del nuevo auto.

Otras versiones supuestamente limpias como el motor de hidrògeno sirven como respuesta a los pro coche que utilizan la falacia: "la humanidad siempre se ha adaptado a los canvios" o "la ciència vanza y pronto darà soluciones" o "hace 40 años que oigo que se acaba el petròleo". A todas esas mentes de IQ inferior a 20 les propondria que a)Construyan una fàbrica de hidrògeno, b) que busquen en internet vector energètico, c)que me digan el año del último pozo de petroleo descubierto.

El coche, más que un sistema de transporte, és un objeto de estatus. Vendido con sexo, si tienes este coche seguro que pillas con una tía igual que la del stand de Ferrari. De hecho nada más lejos de la realidad. Cuando vi a toda esa marabunta observando maravillada los expositores, no se me ocurría nada más que todo ese personal metido en coches, atascados, pitando, gritando.

Vuitens de Final - Anàlisi complerta

Els noms sedueixen a qui no enten de futbol, les terminacions -ilson, -inho, són garantia d'amor a primera vista de l'affecionat amb el jugador. Sovint es paguen barbaritats per mediocres amb terminacions "maques". Però el fenòmen invers també funciona, tot i que de manera un pel diferent. Hi ha jugadors que per ser de la casa no tels treus de sobre ni a patades. Aquest és el cas de Xavi, un bon jugador però que segons la meva opinió no està a l'alçada. A part de Ronaldinho i Messi que van fer un partit per oblidar crec que Xavi va representa totes les raons per les quals el Barça va perdre contra el liverpool. Comparant què feia en Xavi quan rebia la pilota de la defensa amb el que va fer Iniesta (Ohh deu)es veurà clar el que vull dir. Rebia Iniesta i anava directament cap a l'altra porteria, rebia Xavi i la passada era invariablement per Oleguer, Puyol o Thuram. En Gudy ho va deixar molt clar, amb la reductora posada no guanyaràs contra el Liverpool. Aquesta temporada, no se si per raons de preparació de pretemporada o què certs jugadors del Barça van a mig gas. És divertit que el Xavi respongui a les declaracions de Gudy, segur que ha estat el primer en donar-se per aludit.

Si l'estat d'en Ronaldinho és crònic, el de Xavi endèmic. Un bon analista de futbol afirma que Deco tampoc va com anava l'any passat. Jo crec més aviat que està imprecís i aixó és un problema de concentració.


El cas de Messi és diferent, ell és com aquelles pelicules amb un gir al final que quan l'has vist una vegada ho has vist tot. Quan juga a la dreta i totes les boles li foten al peu, sense probar mai l'esquena del defensa, aquest el marca a sobre de tal manera que Messi sap què ha menjat el lateral per dinar abans de ni tan sols controlar. No diguem quan a més a més el mig ajuda en les cobertures.

Finalment em veig amb l'obligació de questionar a Rikjard. Encara que el 3-4-3 em va encantar crec que va cometre errors importants. 1) En Roni no està per jugar 2) Etó ha de jugar sempre pel mig 3) A Messi li havien d'haver passat més boles a l'espai o jugar per l'esquerra 4)Deco hauria d'haver jugat per l'esquerra en lloc de Iniesta per tapar Gerrard 5) Iniesta hauria d'haver jugat com a mitja punta 6) Oleguer portava uns partits molt imprecís i va estar massa nerviós amb la pilota als peus, millor Zambrotta 7)Xavi no hauria de jugar al Barça 8)Guiuly té més profonditat que Messi.

Pufos i puffarros!

Fa uns quants dies sortia a la premsa esportiva de Barcelona una informacio que deia que el milan volia un canvi Ronaldinho per kakà, i desprès també va sonar el nom del porter Dida.

Primer de tot els canvis de cromos son una palla mental que no ha funcionat mai i si no que algu em ddoni aglgun exemple. Pero tot i que crec que en Ronaldinho està sobrevalorat i no juga bé desde fa molt temps Kakà és el pufarro més gran que he vist en molt de temps. El paio serà guapo i de tant en tant marcarà gols espectaculars, pero d'un jugdor cal valorar molt més que la jugada que veiem un cop al mes per la tele. No construim mites de futbolistes que no valen un duro.

Ben mirat, perquè collons volem un porter quan tenim al Victor Valdés i al Jorquera? Bons i de la casa.

Sense pòlvora

Al Barça li falta gol, al Barça li manca Etó. Qui deia que seria el partit de Mesi s'equivocava completament. Tan senzill com que un equip defensiu com el Liverpool amb un entrenador encara més defensiu com és Benitez no li pots jugar amb els extrems a cama canviada. El lateral sap que el regat el faràs cap a dins i per tant només t'ha d'acompanyar fins al mig o central que fa la cobertura. Si a sobre totes les passades son al peu i jugant d'esquenes no hi ha res a fer.
Ja sé que ara per ara no hi ha res millor a la banqueta, però Ronaldinho està jugant de p.... pena.

El problema és al davant, però no ens oblidèssim del partit més horrorós de Xavi, 200 tocs avants de cada passada a Belleti o Marquez!!!!!

Ara toca fer l'impossible fotre'n més de dos a camp contrari. Però confiem en que no es guardin res per al pròxim partit.

Sauron and antisystem

Sovint es diu que els politics no son més que una mostra del poble. La qual cosa em porta a pensar que no soc gens representatiu. No diré si per sobre o per sota perquè aixo requeriria la definicio d'escales numériques, criteris de càlcul i un munt d'enquestes que no penso fer. Tan sols constato el fet qualitatiu.

En general i sempre des de la meva humil opinio, els politics son uns cutres, els catalans em refereixo. Afirmar-ho dels espanyols seria dir quelcom ja conegut.

Pero el que m'irrita més no és ni el PP, ni CIU ni el Montilla, de qui no espero res. M'irrita profundament ICV, m'irriten els seus liders, m'irrita el Saura i la antisistema. Ara alguns fatxes pensaran, com en aquella classe de religio en la que discutia amb el professor, que m'he convertit a les seves tesis. Pero no és aixi. M'agradaria agafar la part ecologista d'iniciativa, la part emprenedora de convergència i la part cultural d'ERC per fer d'aquest pais el que va fer Prat de la Riba en el seu temps.

ICV té agafat pels ous al govern de l'amiguet Monty, com els tenien del Maragall, i es deixen acollonar per la "lei del silenciu" del president més culte que ha tingut aquest pais. Aviat haurem de fer front a preus de l'energia molt elevats, el sistema de transports és poc eficient i aixo pot enfonsar la nostra economia. Per l'amor de deu, presenteu un pla d'actuacions i digueu que o s'aprova o ho voteu tot en contra. Deixeu-vos estar de zapateros. Ara el mon comença als pirineus, fem que d'aqui 10 anys comenci a l'ebre.

Ara m'ha vingut al cap un dia que al Saura li van preguntar en una entrevista qui rentava els plats si ell o la companya a la qual cosa va respondre que rentaven els plats a mà, perquè es malbarata menys aigua. Doncs bé Mr. Sauron, els rentaplats n'utilitzen menys d'aigua. Un exemple més de la sindria, verda per fora roja per dins.

Pero si en Sauron fot pena la antisistema és per tancar-la. Mira nena si et vols dedicar a anti-sistema deixa el teu lloc a l'ajuntament i deixa de fer servir el cotxe oficial. Segur que la tia va amb l'aire acondicionat a tot drap.

Probablement guanyaran els vots de gent ben intencionada, pero el meu no el tindran.

CIENCIA VS IGNORANCIA

Anomenar "chispas" als cientifics i enginyers és el paradigma de la imbecilitat, tot i ser ja coneguda i manifesta. Els autoanomenats intelectuals no son més que merda superflua, creguda i ignorant. Sobre tot ignorant. Els cientifics creen models del mon, i han estat ells els que han fet avançar les societats. Es per aixo que els paisos avançats la despesa en investigacio respecte el PIB es entre 3 i 5 vegades la de Catalunya. Mentre aqui subvencionem la cultura allà subvencionen la inteligencia.

Seria tan simple com escriure una llista (només de matemàtics) i si despres de llegir-la no li agafa un atac d'humilitat no hi haurà res a fer:
Newton, Liebniz, Gauss, Fourier, Laplace, Leonhard Euler, Euclides, Jacques Hadamard, Lebesgue, McLaurin, Henri Poincaré, Pitagores, Bertrand Russell,Fermat.

La diferència entre vosté, senyor sostres, i jo és que vosté podria passar per un mico que beu champagne, paga per follar, i escriu imbecilitats . Vosté és gris, és vulgar i només l'aprecien els nens pijos d'ESADE perquè es fica amb els sociates. En altres paraules, el mon seria exactament el mateix amb vosté que sense.

Aborriment a les aules

Habitualment quan em refereixo a l'aborriment a les aules com un dels problemes principals del sistema educatiu a Catalunya, rebo recurrentment una resposta que ve a dir que a l'escola no s'hi va a divertir-se.

Per començar el contrari d'aborriment no és la diversio, és l'interés. La part divertida de l'assumpte és que en cap moment es questiona la tesi de que a l'escola els alumnes s'hi aborreixen.

Perque no se m'acusi de poc constructiu aqui ve la meva proposta. Es basa en quatre pilars fonamentals: la diferència, l'excelència, el sistema d'estudi i l'optimitzacio de recursos. (A la formacio de la persona no m'hi referiré en aquest post. Un dels principis bàsics de l'enginyeria és intentar desacoblar els problemes, o sigui que a tots aquells que us encanta la psicologia, us tocarà esperar)


La diferència:
Tots som diferents, tenim capacitats diferents i gustos diferents, cosa que ja hem acceptat quan hi ha per exemple diversos cicles formatius o diferents batxillerats. Un exemple clar per a tots aquells defensors de la literatura és que els estudiants del batxillerat humanistic no estudien ni fisica, ni quimica, ni matematiques.
No se'ns pot motivar amb el mateix ni de la mateixa manera i a qui no vulgui estudiar se li han de donar sortides que no impossibilitin a la resta d'estudiants avançar.

L'excelència:
L'objectiu principal ha de ser millorar cada dia. I aixo val tant per a alumnes com per als professors. I se de bona tinta que l'excelència costa diners. Personalment opino que els salaris haurien d'anar d'acord a mèrits, pero aixor seria com intentar acabar amb el funcionariat i convertir-nos en els Estats units. Els professors haurien de seguir cursos de millora continua, com a qualsevol empresa. I un dels punts claus treballar menys hores impartint lliçons (i disciplina).


El sistema d'estudi:
Aquest és un dels punts clau i una variacio filosofica considerable. En comptes de seure 6 hores davant d'una consecucio de professors. Els professors haurien de presentar els aspectes fonamentals del tema a tractar, plantjar problemes, treballs, exercicis, lectures, debats. Haurien d'intervenir periodicament per resumir idees, guiar als alumnes, tractar els punts que no han quedat clars. Evidentment aixo vol dir més feina i una perdua de control considerable.
Els estudiants haurien de disposar de la meitat del temps que passen a l'escola de temps d'estudi individual. La resta del temps s'hauria de destinar explicacio del professor, organitzacio de tasques i de treballs de grup. No té cap sentit que desprès d'un dia esgotador encara s'hagi d'estudiar a casa.

L'exemple més paradigmàtic és el del professor d'historia que explica als alumnes el que ja hi ha als llibres, les nenes prenen uns apunts de colorins, per després encara perdre més el temps fent l'estupidesa de "passar apunts". Ineficiéncia abslouta i despesa imbécil de paper.


L'optimitzacio dels recursos:
Aquest punt va molt lligat amb l'anterior. Durant les sessions d'estudi individual el nombre de professors per alumne necessari és molt més baix. Amb un porfessor n'hi hauria prou per vigilar una sala amb 100 alumnes. I les hores de professor servirien per fer grups molt més reduïts.

DAVOS 2007

There’s just some people who is able to see further, who doesn’t get stacked in the mass. Sometimes you can find them in the most unexpected places. It is certainly difficult to find the leaders who go straight to the point, concerned of people needs and understanding what has to be done even before the problems arise. And one of these places is the Global economical forum in Davos. More precisely, the special program global players of CNBC, with Sabine Christiansen, Ken Livinstone (Mayor of London), Victor Chu (Chairman, First Eastern Investment Group), Klaus Kleinfeld (CEO of Siemens), Lester Brown (Founder & President Earth Policy Institute), and Ricardo Salinas Pliego (Chairman of Grupo Salinas).

Key Livingstone, the current mayor of London represents all those characteristics mentioned above. Neither he nor any member of his council uses the car to go to work. The toll system in the downtown represented a 15% reduction of congestion. Now they are moving to limit the use of the most pollutant and energy wasting cars, and once that is achieved they will be able to move to the next layer. In the words of the mayor: It’s a matter of values, cars no longer mean higher status. Businessmen are going back to buses.

Additionally, I must note the a master intervention of Lester Brown arguing that a complete costs analysis of the insurance, treating, disposal, commissioning and decommissioning makes nuclear technology unfeasible despite interest of some who claim it is the answer to our energy problems.

Many topics were discussed, far from being a short sighted vision it included energy, transport and resources supply. Perhaps not in full detail, but for sure stating the philosophical basis. I’d really like the mayor of my city Barcelona to have watched that program. However, I know that this is as a matter of fact impossible, and long time will have to go by until we see a change of perspective on Catalan and Spanish politicians and society.

Veritables convergents

Darrerament he viscut dues situacions paradigmàtiques de la veritable convergència.
La pimera en un entorn "plus que bizarre" que no descriuré. Parlant d'esports amb un familiar manifesta i obertament convergent i barcelonista va sortir el tema de la seleccio espanyola. I quina va ser la meva sorpresa en descobrir que la indignacio que professava no era perquè la seleccio catalana no pogués participar internacionalment, sino pels mals resultats (de l'espanyola). Un cop descoberta la "visage" oculta i de burxar una bona estona em vaig sentir malament i vaig deixar-ho estar.

L'atre exemple va sorgir el dia de reis. Discutaint amb la meva cosina, ( a la que saludo des d'aqui) sobre quina llengua hauria d'aprendre la meva novia donat que és suissa. La discussio estava entre le català i el castellà. Primer de tot la decisio pertany exclusivament a la Rahel. Pero dit aixo, la meva cosina (convergent encara que no gaire obertament) deia que el castellà és més important i que el parlen més persones al mon. Jo defensava que els hauria d'aprendre tots dos ( la Rahel té prou capacitat), pero la prioritat hauria de ser el català. Tan senzill com que en el fons al final de la nostra vida parlem amb 3000 persones com a molt, per tant posats a parlar alguna llengua potser que la Rahel aprengui la que sempre sent a casa meva. Quan li calgui parlar amb algun extranger, l'anglès, el francès l'alemany i una mica d'italia faran la feina. Paradoxalment com deia la musa intelectual de CIU en Sostres, parlar Espanyol és de cutres. Prou de llençar pedres sobre la nostra teulada ells ja ens en llencen prous com per a sobre afegir-hi les nostres.

Haig de reconeixer que em vaig acabar encenent, dient ( crec que amb força rao) que els crits que se senten als discursos postelectorals a la seu de CIU: In de pen den cia, in de pen den cia!!! Serveixen tan sols per posar calent a l'amic Pujol, que no se'ls creuen ni ells mateixos, i que si la generacio anterior de CIU tenia valors, aquesta no en té. O més aviat els que tenen ara es diuen audi, 4x4, dona pija i casa a Puigcerdà.

La conclusio final a la que arribo és que a la family hi tinc molts veritables convergents.